Més informació
Benjamin Britten és el compositor anglès més important del segle xx. Un dels seus trets singulars, fruit del pragmatisme britànic, rau en el seu eclecticisme, ja que no s'arrenglerà en cap dels ismes dominants de la música del seu temps, sinó que adoptà en cada cas, sense dogmatismes, el llenguatge més adient a allò que volia expressar. La producció coral de Britten, dedicada a les escolanies i cors universitaris i professionals del seu país, té una importància singular. És el cas de la Missa brevis en Re, op. 63, dedicada al Cor de la catedral catòlica de Westminster, i al seu director, l'organista George Malcolm, que l'estrenà el 22 de juliol de 1959. Formada només per quatre parts (ja que omet el "Credo" de la litúrgia catòlica), la Missa es mou en un àbit bàsicament tonal i és unificada per la tensió entre les tonalitats de Re major i Fa diesi menor, que propicia alguna incursió en la bitonalitat.
Dos càntics marians d'inspiració montserratina configuren una bellíssima mostra de música espiritual i reflecteixen l' ambient de devoció del monestir benedictí. En els dos primers motets, el gran intèrpret i músic que fou Pau Casals troba la seva inspiració compositiva més simple, íntima i autèntica. El Pare Ireneu Segarra, director de l' Escolania de Montserrat durant més de quaranta anys i lúcid pedagog, també donà mostres de la seva cultura i sensibilitat en el camp de la composició religiosa, de la qual és una mostra significativa la Salve Regina "Germinans", música alhora fondament comunicativa i exquisidament refinada.
Per les exigències de la professió d'organista a la Madeleine de París, Gabriel Fauré va ser portat a escriure música religiosa. Ho va fer amb un tacte, una discreció i una dignitat intel·lectual poc freqüent entre els compositors eclesiàstics del seu temps. En paraules d' Émile Vuillermoz, "va saber trobar un llenguatge d' església d' una alta espiritualitat, d'una noblesa tranquil·la, d' un lliurament confiat, que, sense tenir necessitat de la fe, ens dóna una expressió perfectament teologal de l'esperança i la caritat". A més de les seves misses i del cèlebre Rèquiem, els motets llatins que figuren en aquest enregistrament en són un exemple eloqüent.
Els Tres motets, op. 39 de Felix Mendelssohn van ser acabats a Roma el 31 de desembre de 1830 i dedicats a les monges de l'església de la Trinitat dei Monti. L'alternança o el contrast entre els fragments homòfons, que propicien les figuracions i fioritures de l'orgue, i les seccions contrapuntístiques, que assumeixen l'herència bachiana (cal recordar que Mendelssohn fou el descobridor romàntic de la música de Bach), constitueixen el fil conductor d'aquests motets. Si el "Veni Domine" es basa en una textura homòfona, el "Laudate pueri" amb el seu inici canònic sembla que segueix el model bachià . El caràcter pastoral de "Surrexit pastor bonus" es reflecteix en la seva escriptura, i el "Surrexit Christus" és decididament polifònic, amb un Alleluia final en l'estil fugat del barroc.
