Muero porque no muero

En les notes nostàlgiques del fado hi fa niu la bellesa. Potser és el reflex de la grandesa humana, que treu el cap entre els esquinçaments de la vida. D'un anhel infinit que es queixa de l'estretor de l'existència.
Aquesta emoció canta ara els versos de Teresa. D'una dona que parla de l'ànima com un castell de diamant o molt clar vidre, d'un Déu amant que s'amaga entre olles i quefers quotidians, d'una passió que exclama "Visc sense viure en mi". D'una esperança que avui, gràcies a Juan Santamaría, sospira en veu de fado.

P. Antonio González López, Carmelita descalç, Secretari General per al V Centenari del Naixement de santa Teresa de Jesús.